Savoire-fer del tercer món.

Savoire-fer del tercer món.
Sembla que estem predestinats, o que arrosseguem quasi genèticament aquesta mena de ser, fins i tot quan ens instal·lem de nous en un país del primer mon.
Quantes mes experiències tinc sobre la relació que hi ha entre els òrgans de l'Estat amb els immigrants, em sembla més evident que existeix un element presocial, inherent en les formes i costums del homo-tercermundista, que inconscientment importa al país d'acollida.
Amb l'afany d'exemplificar aquest postulat relataré l'ultima experiència d'aquesta mena que he tingut. Tot va succeir al registre civil, però el cas es transmutable amb les dependències del govern o comissaries locals. Qualsevol d'aquests centres propensos a la concentració massiva d'estrangers que resideixen legalment a l'estat espanyol. Resignats tots a dur a terme un llarg i erràtic camí de tràmits burocràtics. On – i aquest es l'axioma principal del postulat – sorgeix del no res una caòtica i freqüentment violenta reassignació de l'ordre social dins de les cues d'espera.
A les set del mati -matinada per molts- hi havia a les portes del registre civil de Terrassa, un parell de desenes d'immigrants. Fent a moments si i a moments no una cua per rebre un dels 25 nombres que hi donen els dilluns, dimecres i divendres per qüestions referents a ciutadans no espanyols.
Quan vaig preguntar a quina hora va haver d'arribar el primer de la cua, vaig quedar atonit al sentir que n'havia començat la seva formació d'espera cap allà les vint hores del dijous. ¿Absurd?
Una vegada assabentats d'això podem deduir la tràgica cadena d'esdeveniments que es desprenen.
Per exemple: Les persones que guarden torn per tots els seus familiars, amics i veïns. Les mafioses llistes improvisades que es generen per “respetar el torn d'arribada” i així molts puguin tornar a dormir a casa o al cotxe desprès d'apuntar el seu nom. Llistes on el més espavilat del grup es designa a si mateix notari i dona fe de l'ordre en que arriben els esperants. Estic convençut que aviat hi haurà gent que es guanyarà la vida fent cua per d'altres (estic a punt de fer-ho jo mateix). 200 euros el torn... no sembla pas mala idea, estic segur de que la meitat dels que fan la cua estarien disposats a pagar. Dintre d'aquesta i d'altres màfies sorgides espontàniament, n'estic a l'espera de veure els primers venedors ambulants que tinguin la brillant idea d'oferir els seus productes variats en aquests eixams del tercer mon estripats de qualsevol ciutat no occidental i col·locats així com caiguts del cel o del infern, deixant una composició digna d'un collage del Ivo Hendriks.
Es una bona oportunitat de negoci, oferint esmorzars, cafès amb llet en gots de plàstic, entrepans, fins i tot roba d'abric o sacs de dormir -aviat començarà l'hivern-. Fins i tot aquells que tenen la sort de parlar el castellà a més de la seva llengua natal, podrien cobrar els seus serveis de intèrprets - traductors.
Doncs atònit, com es la meva naturalesa, davant la notícia que s'ha de guardar torn des d'una nit avanç per poder rebre un dels 25 numerets feliç ment assignats. Vaig experimentar allò que se'n diu evocació, imaginàriament vaig traslladar qualsevol infortunada ciutat de país excolonial -on alguna vegada i per desgràcia vaig haver de fer qualcun tràmit burocràtic- a la rambla d'Egara i voilà! Sobtadament em trobava rodejat per aquesta dinàmica d'entropia social, rodejat de venedors ambulants, tramitadors professionals, fotògrafs de qualsevol necessitat documentaria, fins i tot aquella gent que hi du a sobre una fotocopiadora portàtil -la realitat sempre supera la ficció-.
Ja de camí cap a casa, reflexionant sobre totes aquestes revelacions pròpies d'una persona que acaba de llevar-se del seu estimat llitet per aterrar en aquests submons càustics (corrosiu pels teixits orgànics) em varem venir al cap un munt de qüestions. ¿quan immigrem ho fem per millorar la nostra vida o per empitjorar la del país on arribem? ¿totes duges opcions? Segona, des del 1876 (com l'Estrella Damm) existeix el telèfon -aleshores anomenat teletròfon- ¿ningú ha estat capaç des de aleshores de donar-li un ús més reeixit que les línies eròtiques, com per exemple: donar les cites d'aquests tràmits i informació necessària per telèfon? Tercera: ¿a algú l'importa que aquesta entropia de disfuncions socials esdevingui en una escena igual o més Kafkiana (El procés) de la que he fet ficció a dalt?
Segons ho veig, es un problema a duges bandes. Per un costat hi ha uns òrgans del Estat sobre saturats en les seves funcions (originalment no previstes, o no d'una forma tan massiva), que no tenen els recursos suficients per afrontar aquest tipus de situacions i pot ser tampoc la voluntat. Per l'altre costat el Savoir-faire del tercer món que tant mal ens ha fet allà, però que amb ruqueria insolent insistim en importar a la nostra nova casa.
I aquí m'aturo, que haig d'anar a fer cua avui divendres, amb una mica de sort tinc número pel dilluns que ve.
Inmigrant-X